Naciódigital

08/05/2016

Pep Martí

Els carlins recorden les dues víctimes de l’atac de l’extrema dreta

“Algú, encara no sé qui, em va colpejar al cap i vaig caure malferit. La meva imatge quan era recollit del terra va ser portada”, explica Ferran Lucas a NacióDigital

El naixement d’un fill de l’hereu carlí dóna esperances als seus seguidors

Va ser un dels fets importants de la Transició, però avui resta en l’oblit. El 8 de maig de 1976, el Partit Carlí va celebrar la seva tradicional trobada a Montejurra, a prop de Lizarra, a Navarra. Era una commemoració tradicional en la qual els carlins –defensors d’una branca dels Borbons oposada a la que regna actualment- recordaven una victòria militar sobre els liberals. Històricament, la causa carlina defensava un règim tradicional per Espanya, una monarquia catòlica i antiliberal. Però els va sortir un hereu heterodox, Carles Hug de Borbó-Parma, emparentat amb la família reial holandesa i de mentalitat progressista. Això va generar una altra “guerra carlina” però dins del mateix carlisme entre els seguidors del “rei” Carles Hug i els qui seguien el seu germà Sixte, de línia ultradretana.

Espanya havia enterrat Franco feia uns mesos, regnava ja Joan Carles I i el règim dictatorial continuava dempeus, malgrat haver-se iniciat el procés de reforma política. Era el començament de la transició, plena d’incerteses. Carlos Arias, franquista de pell dura, presidia el govern. Manuel Fraga era el ministre de la Governació i responsable de l’ordre públic. Aquell 8 de maig de 1976, uns pistolers ultres armats van fer acte de presència a Montejurra. Es van produir enfrontaments i dos activistes del Partit Carlí foren assassinats per pistolers ultradretans, alhora que hi havia prop d’una trentena de ferits.

“Jo vaig veure l’home de la gavardina”

Ferran Lucas ho recorda perfectament. Militant carlí, era dins del monestir d’Iratxe, on s’havia de celebrar una missa amb presència de Carles Hug. Ho explica a NacioDigital: “De cop, vam escoltar crits de l’exterior. Vaig sortir a l’esplanada. Un grup de persones avançava mentre proferia consignes contra nosaltres exclamant ‘Viva Sixto Rey’. Es va produir un xoc i vaig veure com queia un dels presents, per un tret de l’home de la gavardina”.

“Jo vaig veure l’home de la gavardina”, explica Ferran Lucas. Es tractava d’un dels atacants i una fotografia seva es va fer cèlebre aquells dies. Lucas va advertir dels fets a membres de la Guàrdia Civil que eren a prop. Però poc després va perdre el coneixement: “Algú, encara no sé qui, em va colpejar al cap i vaig caure malferit. La meva imatge quan era recollit del terra va ser portada en alguns mitjans com Cuadernos para el Dialogo. A l’hospital, em va venir a visitar la princesa Irene, dona de Carles Hug”.

Les víctimes mortals foren dos partidaris de Carles Hug, Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos, però hi va haver diversos ferits de consideració, com l’esmentat Ferran Lucas. L’home de la gavardina era José Luis Marín García-Verde. En l’indret hi eren també, segons s’ha sabut després, persones vinculades a l’extrema dreta italiana. En aquell moment, no hi va haver detencions. Dies després, “l’home de la gabardina” i dos ultres més van ser detinguts. Però mai serien condemnats. Abans del judici, l’amnistia decretada l’any 1977 els va posar en llibertat.

Quaranta anys després, Ferran Lucas manté la seva fidelitat al carlisme. Aquest diumenge, ha tornat a Montejurra. Lucas ha estat un dels oradors que ha parlat en l’acte d’homenatge a les víctimes que ha organitzat el Partit Carlí.  Xavier Carbonell, responsable del Partit Carlí a les comarques centrals de Catalunya, explica la seva versió dels fets: “Allò va ser una operació dels serveis més foscos de l’Estat, en connivència amb els ultres, tot i que els mitjans oficials van presentar els fets com una baralla entre germans”. Per Carbonell, “Montejurra no es pot deslligar d’altres accions del búnquer, com la massacre de Vitòria, de març del 76, o la posterior dels advocats d’Atocha”. Segons ell, “algú temia que es pogués consolidar la figura de Carles Hug com aspirant al tron”.

Dels fets de Montejurra encara no se sap tot. S’ha parlat d’una “operació Reconquesta”, teixida des dels nuclis repressius de l’Estat, per barrar el pas a Carles Hug i entronitzar el seu germà Sixte com a únic representant de la causa. Cal tenir en compte que en aquell moment hi havia figures molt importants del règim que no amagaven la seva identificació amb la versió més reaccionària del carlisme. Eren noms com Antonio María de Oriol y Urquijo, exministre de Justícia i president del Consell d’Estat, o Ángel Campano, director general de la Guàrdia Civil.

Carles Enric de Borbó-Parma

Malgrat tot, el carlisme perviu. La branca que es reclama legítima hereva de la corona espanyola està de festa. L’actual hereu, Carles Xavier de Borbó-Parma (fill del Carles Hug que dirigia el Partit Carlí quan es van produir els fets de Montejurra) ha tingut recentment un fill, Carles Enric de Borbó-Parma. Fins ara, tenia dues filles i un fill sorgit d’una altra relació. Però ara el poble carlí ja pot abrigar més esperances de continuïtat. Ja tenen príncep hereu.

Carles Hug va morir el 2010 a Barcelona. Vivia a Sarrià. Va ser l’únic pretendent carlí que va morir a l’estat espanyol. Es enterrat a Parma. La seva dona, Irene, és germana de la reina emèrita Beatriu d’Holanda.

Una disputa dinàstica i ideològica

El carlisme neix com a moviment polític el 1833. El monarca Borbó regnant, Ferran VII, de memòria infausta, absolutista i mesquí, apagava la seva vida sense donar als seus súbdits un hereu mascle. La filla, Isabel, era una nena de tres anys que quedava al marge de la línia de successió. El germà del rei, Carles Maria Isidre, era el successor i alhora el cap de la facció més ultra del règim. Però a darrera hora, Ferran VII va anul·lar l’anomenada Llei sàlica, que prohibia l’accés de les dones al tron, i va convertir Isabel en hereva. La dona de Ferran, Maria Cristina, de simpaties moderadament liberals, li guanyava la partida al cunyat. Però la mort del rei va desfermar una guerra de set anys.

Mentre Isabel esdevenia l’opció del bàndol liberal, els de Carles, carlins, van combatre sota la bandera de l’absolutisme i la religió. No van guanyar cap de les tres guerres carlines que van assolar Ibèria al llarg del segle XIX. Durant el franquisme, un sector carlí es va adherir al règim i va fer carrera. Un altre sector va mantenir-hi distàncies mentre la dinastia que no regnava preservava la continuïtat en els successius hereus de Carles Maria Isidre. L’arribada al “tron” de Carles Hug, amb la seva aposta per un missatge socialitzant i la seva aproximació a l’antifranquisme, va provocar un greu cisma intern que va desembocar en els fets de Montejurra. Amb la col·laboració necessària, certament, del búnquer franquista espanyol.

De la pluralitat existent en el carlisme en dóna mostra la varietat de versions encara actives. El Partit Carlí representa la línia més progressista continuadora de Carles Hug, mentre perviu una Comunió Tradicionalista que segueix les directrius de Sixte, i una Comunió Tradicionalista Carlina, de caire conservador.

Per saber-ne més:

Carles Hug de Borbó-Parma, ¿Qué es el carlismo? (Biblioteca de Divulgació Política, La Gaya Ciencia)

Josep Carles Clemente, Historia general del carlismo (edit. Artegraf)

Robert Vallverdú, La metamorfosi del carlisme català. Del ‘Déu, Pàtria i Rei’ a l’Assemblea de Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Anuncios