www.elperiodico.cat/

09/05/2016

Roger Pascual

El 9 de maig de 1976 dos carlistes d’esquerres van ser assassinats per pistolers ultres

9 de maig del 1976. Fa a penes mig any que Franco és a la tomba, però la seva dictadura es resisteix a morir. El seu esperit segueix ben viu tant a les institucions com als carrers, on grups d’extrema dreta mantenen el terror a sang i pólvora. Aquest dia, Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos van a Montejurra (Navarra) per assistir al pelegrinatge anual del Partit Carlista, convertit en una concentració antifranquista. Ja no van tornar a baixar, víctimes d’un atemptat ultra del qual avui es compleixen 40 anys.

Els carlistes estaven dividits en dues faccions: els partidaris de Carles Hug de Borbó-Parma, pretendent de la Corona i que apostava per un «socialisme autogestionari» , i els ultres de Comunió Tradicionalista, una minoria de seguidors del seu germà Sixte. Carles Hug havia adquirit popularitat, especialment al País Basc i Navarra, des que el 1957 va anar per primera vegada a la romeria de Montejurra, viacrucis en record als requetès morts a la guerra civil. Les seves posicions antifranquistes li van fer guanyar adeptes, de manera que els partidaris de Sixte, amb l’ajuda dels sectors franquistes i la connivència de les forces de seguretat de l’Estat, li van preparar una emboscada per acabar amb ell i el seu moviment socialista.

«Hi havia mercenaris de Portugal, l’Argentinta i Itàlia, la flor i nata de l’extrema dreta d’aquells països. Però va ser una operació feta no per aquests 200 canalles i pallassos pagats, sinó per les més altes instàncies de l’Estat, que entenien que s’havia de frenar l’auge del moviment carlista, que tenia moltes simpaties i suport popular» , sentencia Lázaro Ibáñez. Als seus 70 anys recorda com si fos avui aquell tràgic matí. Era davant el monestir d’Iratxe amb la seva dona, el seu fill i els seus pares entonant, amb 10.000 partidaris de Carles Hug, el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta quan va arribar el primer atac. «Tiraven pedres i atacaven amb cops de porra i de cadena. La Guàrdia Civil ens deia que tenien ordre de no intervenir i ens ficaven els seus fusells a l’estómac perquè no repel·líssim l’agressió, però nosaltres vam aconseguir repel·lir-la i allà van engegar un tret a Aniano». Ferit de gravetat, va morir quatre dies més tard.

EMBOSCADA AL VIA CRUCIS

Malgrat l’atac, el viacrucis va seguir. «No es va suspendre perquè defensàvem tot un poble que volia llibertats democràtiques» , explica Lázaro. «A dalt ens esperaven 50 mercenaris armats, custodiats per la Guàrdia Civil pels quatre costats, i a sota hi havia 300 policies nacionals preparats per intervenir… contra nosaltres. Ens van dir comunistes, que ens matarien i, de sobte, van començar les ràfegues de metralleta» , relata. Allà van tocar Ricardo, que anava al capdavant de la comitiva i que, entre la boira, tenia un aire a Carles Hug, que malgrat tenir prohibit entrar a Espanya s’havia unit a la processó a mig camí. «Van matar un xaval de 18 anys de forma bestial, i dins de la salvatjada vam tenir molta sort perquè podríem haver caigut moltíssims més».

LES CONSEQÜÈNCIES

Els «mercenaris» se’n van anar tranquil·lament pel seu propi peu. Sixte va ser expulsat d’Espanya sense ni tan sols haver sigut jutjat. Els presumptes autors dels assassinats sí que van ser processats, però al cap de sis mesos estaven en llibertat provisional, i l’any següent es van beneficiar de les lleis d’amnistia. Per contra, el Partit Carlista, que va responsabilitzar directament el Govern de Carlos Arias Navarro d’estar al darrere d’aquell succés, va veure com se li impedia participar en les primeres eleccions democràtiques del 1977. Carles Hug va renunciar als seus drets al tron el 1978. L’Audiència Nacional va reconèixer el 2003 els dos morts com a víctimes del terrorisme. 40 anys després, la foscor sobre qui hi havia al darrere d’aquella barbàrie segueix sense haver-se dissipat.

Anuncios