El Punt Avui

09/05/2016

Miquel Riera

Fa quaranta anys dels successos de Montejurra, a Navarra, on, durant una trobada carlina, forces de la ultradreta van matar dues persones i en van ferir una vintena

Fraga ho va qualificar com “una baralla entre germans”, però s’ha demostrat que alts càrrecs franquistes van col·laborar en l’organització de l’atac

Montejurra (Jurramendi, en basc) és una muntanya de poc més de mil metres al terme municipal d’Aiegi, a prop de Lizarra, a Navarra, coneguda sobretot –almenys fins al 1975– entre els ambients carlins de tot l’Estat, que hi feien cap cada any per participar en un dels seus tradicionals romiatges. La muntanya era venerada perquè l’any 1873 havia estat l’escenari d’una important victòria, durant la tercera guerra Carlina.

Però, ara fa quaranta anys, el 9 de maig del 1976, el lloc es va fer famós arreu després dels tràgics successos que van acabar amb dues persones mortes i més d’una vintena de ferides, conseqüència de l’agressió per part dels seguidors de Sixte de Borbó-Parma, vinculats a la ultradreta, als de l’autèntic Partit Carlí, de Carles Hug, que havia virat cap al socialisme democràtic i autogestionari després de no haver acceptat, en acabar la Guerra Civil, d’integrar-se en el partit únic franquista.

En resum, el carlisme més conservador, que havia donat suport a Franco en la guerra i durant la dictadura i que no havia abandonat el seu tradicional lema “Déu, pàtria i rei”, no tolerava de cap manera que “antics companys” haguessin abraçat idees democràtiques i canviat la divisa del partit a “federalisme, socialisme i autogestió”. El “nou carlisme”, que havia trobat en Carles Hug –nou pretendent oficial al tron des que l’any anterior el seu pare Xavier hagués abdicat en ell– el “rei perfecte”, també havia promogut la recuperació de l’antic nom de Partit Carlí i havia abandonat la Comunió Tradicionalista que encara veneraven antics requetès, carlins de la vella escola i falangistes. Una perillosa barreja d’ultradreta i conservadurisme catòlic que esclataria als pendents del Montejurra.

El 9 de maig del 1976, encara no feia mig any que havia mort el dictador Francisco Franco. Presidia el govern un desconcertat Carlos Arias Navarro. Un altre home fort de la dictadura, Manuel Fraga Iribarne, controlava el ministeri de Governació (actualment d’Interior) i, per tant, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional. Tot plegat enmig d’una gran conflictivitat laboral i social, de demandes polítiques de llibertat i democràcia, però també de gran repressió per part d’un règim que es resistia a morir. Feia, per exemple, només dos mesos d’uns altres tràgics successos, els de Vitòria, en què havien mort cinc treballadors, després de l’assalt policial a l’església on estaven tancats.

És en aquest marc de gran inestabilitat política, d’atemptats gairebé diaris i també d’una important presència arreu de l’extrema dreta, amb accions violentes i manifestacions, que cal emmarcar els greus successos de Montejurra. D’una extrema dreta vinculada i protegida totalment pel règim, com quedarà demostrat en terres navarreses aquell fatídic diumenge de maig emboirat i plujós.

Ferran Lucas Zaragoza és un carlí de pedra picada nascut a Barcelona fa 76 anys que va resultar greument ferit a Montejurra. “Hi havia anat un munt de vegades, a Montejurra, i mai no havia passat res. El règim tolerava les nostres concentracions des de feia anys malgrat que hi cridàvem contra Franco”, recorda Lucas. “Havíem dormit al monestir d’Iratxe, al peu de la muntanya, i, el matí del diumenge, érem a punt d’oir missa quan vam sentir crits i tambors. Vam sortir fora i vam veure tot de gent uniformada que cridava “¡Viva Sixto rey!” i contra Carles Hug. Llavors, van començar les agressions.” Ferran Lucas va arribar a veure, abans de caure ferit, per exemple, com el famós home de la gavardina –un militar retirat d’Huelva de nom José Luis Martín García-Verde– disparava gairebé a boca de canó contra Aniano Jiménez Santos, que moriria dies després. Martín García-Verde va treure l’arma davant els nombrosos guàrdies civils i policies que vigilaven la concentració carlista, però cap d’ells no va intervenir. “Hi va haver cops de bastons i baralles i, tot de cop, vaig caure al terra i el cap em sagnava. Estava totalment grogui i no recordo pràcticament res. Només que em van pujar a un cotxe. Em vaig despertar a l’hospital de Pamplona”, explica Lucas. Va estar dos mesos hospitalitzat i durant unes setmanes va quedar paralitzat d’un costat. Sortosament, es va recuperar bé. La seva foto amb el rostre i el cap ple de sang va fer la volta al món i va il·lustrar unes quantes portades, com ara la de la llavors prestigiosa revista d’esquerres Cuadernos para el diálogo.

Lucas ha tornat aquest cap de setmana a Montejurra, on ha participat en els actes commemoratius dels quaranta anys d’aquells successos. En un discurs, ha defensat l’aposta per una Espanya confederal que aculli les “diferents nacions, com Catalunya”, solució, afirma, als actuals problemes territorials de l’Estat espanyol i que és la que propugna el seu partit.

El veterà carlí no ha pujat aquest dissabte dalt del cim de Montejurra, com tampoc ho va fer aquell 9 de maig en quedar ferit. Aquesta circumstància li va estalviar de viure fets més greus encara. I és que, tot i que hi havia ja uns quants ferits, els organitzadors van decidir fer igualment el tradicional viacrucis al camí de la muntanya. A la comitiva, que avançava enmig de la boira i la pluja, s’hi van incorporar ben aviat el mateix Carles Hug i la seva dona, la princesa Irene d’Holanda. En arribar prop del cim, els primers carlins van ser rebuts a crits pels ultradretans, que des del dia abans acampaven dalt. Dels crits, els feixistes ben aviat van passar a l’acció armada. Van ressonar uns quants trets de pistola i ràfegues de metralladora. El resultat: un noi de divuit anys mort, Ricardo García Pellejero, i una vintena de ferits de bala. Encara lleu, vist el calibre de les armes utilitzades.

En mig de la confusió, els agressors, entre els quals hi ha reconeguts feixistes espanyoles, argentins i italians, van fugir per la banda oposada de Montejurra, amb la passivitat de guàrdies civils i policies, que tenien ordres clares de no intervenir. De fet, les autoritats no detindran ningú fins dies després; entre els detinguts, l’“home de la gavardina” i dues persones més. Seran ben poc a la presó: poc més d’un any després, es podran acollir a la llei d’amnistia i sortiran en llibertat. El tribunal d’ordre públic (TOP) franquista tancarà també ben aviat el cas. Mentre, Sixte de Borbó és expulsat d’urgència de l’Estat espanyol sense que el jutge l’hagi pogut interrogar. El règim ha fet bona i obscura feina.

L’historiador Joaquín Cubero Sánchez és un dels que ha estudiat més els fets de Montejurra i no dubta a acusar l’aparell de l’Estat d’haver-lo organitzat i emparat, tal com va reconèixer, anys més tard, el general José Antonio Sánz de Santamaría, en aquell moment cap d’estat major de la Guàrdia Civil. “Estem, clarament, davant un crim d’estat”, assegura Cubero, que ha detallat en documents i llibres la participació en l’operació, entre d’altres, del director de la Guàrdia Civil, el general Ángel Campano, dels serveis secrets espanyols, de diferents ministeris i de tres governadors civils. Els diners per a l’operació els va posar Antonio María de Oriol y Urquijo, prohom del règim i antic carlí i, en aquells moments, president del consell d’Estat. Van servir per pagar les habitacions d’un hotel proper a Montejurra –encarregades des del govern civil de Navarra– i el trasllat i les dietes dels ultradretans que hi van participar. L’operació va ser batejada com a Reconquista per la intenció dels partidaris de Sixte de Borbó de “reconquerir” la muntanya per als qui es creien els veritables hereus del carlisme.

El pla del govern i de la ultradreta de reconquerir la muntanya va fracassar perquè, des de llavors, Montejurra ha continuat en mans dels carlins “autèntics”, que hi celebren trobades cada any. El que sí que van canviar els fets de Montejurra del 1976 va ser el futur del moviment carlí. I és que, tot i que en el primer moment el ressò dels successos va acostar gent al partit, el fet que aquest no fos legalitzat i no pogués participar en les eleccions del 1977, en què hagués tingut possibilitats reals d’obtenir representació al Congrés o al Senat, va precipitar la seva davallada. “Teníem molts militants i fèiem por als partits i a la monarquia. Sobretot a la monarquia de Joan Carles de Borbó. Per això no ens van legalitzar quan tocava”, comenta Ferran Lucas amb certa enyorança. Des de llavors, el Partit Carlí no ha aixecat cap i es manté en un pla residual, malgrat la seva llarga història.

Anuncios